Els que em coneixeu bé, sabeu que el Palau de la Música és un edifici que m’apassiona i m’encanta, suposo que per la seva bellesa arquitectònica. Si sou amics meus, en alguna ocasió és probable que haguem anat a passejar a prop seu i quan era al davant us hagi dit, sempre de forma utòpica, que m’agradaria viure-hi. Segur que també m’heu sentit comentar que en els moments de tristesa, quan un té ganes de caminar i retrobar-se amb un mateix, un dels lloc on vaig és per aquesta zona de la ciutat de Barcelona. La meva parada final sol ser al davant de la façana del Palau. Per aquest motiu he pensat que per estrenar el meu bloc, què millor que dedicar-li unes paraules al Palau que aquest febrer ha fet 100 anys.

Amb motiu d’aquests 100 anys, Caixa Fòrum dedica un espai al Palau. Per la passió per l’edifici i l’obertura del meu bloc, el diumenge passat vaig decidir anar-hi. Vam sortir de casa cap a les sis, havíem canviat l’hora per tant era ben clar. El bus va costar que passés i, un cop a Plaça Espanya, es veia molta gent. Vam arribar a Caixa Fòrum i vaig tenir una petita desil·lusió: l’exposició era molt petita, només constava d’una sala, amb tres pantalles diferents. Cada pantalla tractava d’un tema: la primera parlava de la història, una mica de l’arquitectura, l’Orfeó Català, etc. La segona d’importants músics i intèrprets de música clàssica. I per últim noves tendències musicals.

Vaig trobar a faltar més modernisme, més arquitectura, ja que segurament el que a mi m’agrada del Palau és la seva bellesa. Tot i que per suposat entenc que es parlés de música. Malgrat la meva decepció, haig de reconèixer que l’exposició està bé. Haig de dir que l’exposició em va servir per conèixer una part del Palau que no m’agrada tant. L’obra va ser encarregada al seu autor per l’Orfeó Català, això ha fet que el Palau fos sempre més d’unes persones (de classe alta) que no d’unes altres (de classe baixa). A més també té una història política al darrera, ja que alguns líders polítics importants el van agafar com referent.

Malgrat tot, a Catalunya hem d’estar contents i orgullosos dels referents modernistes que tenim, ja que segurament Lluís Domènech i Montaner juntament amb Antoni Gaudí són els dos artistes més importants del modernisme català.

Your response: