Sant Jordi és un dia molt especial per mi i suposo que per molta gent. M’agrada sortir al carrer i anar a veure els llibres que tots els llibreters exposen. És un dia que molta gent aprofita per comprar literatura, i crec que això ja és un fet a celebrar. A part hi ha la rosa, per suposat vermella, com molt bé diu la llegenda. Pels catalans i catalanes aquest és un dia especial, ja que es celebra el patró de Catalunya.

Aquest any, ha sigut una mica diferent, no m’he trobat del tot bé, i la festa no ha sigut tan bonica i especial.

Tot i això, aquesta tarda he sortit pels carrers, aquests anaven molt plens, la gent comprava i mirava i he aprofitat per comprar dos llibres per regalar. Potser era el meu estat estrassant, el que m’ha fet comprar un llibre d’en Thomas Mann (un clàssic) i un de la premi Nobel Doris Lessing.

A mi m’han regalat dos llibres que no coneixia, però que estic segura que m’agradaran molt: el conte número 13 i Chasil Beach. A part d’una rosa, esclar.

Si treballeu en una escola és una bona setmana per treballar aquesta data tant assenyalada de la nostra cultura així que podeu utilitzar aquestes adreces:

http://www.edu365.cat/infantil/monperunforat/santjordi/santjordi.html

http://www.edu365.cat/primaria/contes/contes_spc/jordi/index.htm

http://www.xtec.cat/%7Eagimeno5/caceres/santjordi/

http://www.xtec.cat/%7Emdomingo/stjordi/

Podem dir que música i la Bisbal són dos conceptes que sempre han anat molt lligats. En altres èpoques la Bisbal va destacar per la música de cobla, sent la Principal de la Bisbal la cobla de la Generalitat de Catalunya. Alguns compositors importants d’aquella època encara es toquen a moltes places de poble.

La Bisbal és una ciutat amb escola de música, això ha fet que molts joves facin una activitat extraescolar d’aquesta especialitat i que algun dia siguin músics professionals.

A la dècada dels noranta a la Bisbal es va fer conegut el grup de Ska Komando Moriles. Aquest grup es va desfer, però va obrir la porta a altres grups com: Holland Park (grup ja desfet), Delighters, Miquel Abras, Sanjosex, Mazoni, i altres que segurament em deixo.

Crec que els bisbalencs poden estar molt orgullosos d’aquest ventall de músics que neixen a la seva ciutat i la fan créixer culturalment.

La granja de la Paula, adaptació lliure de Maggie’s Farm de Bob Dylan. Mazoni.

Àlbum Si els dits fossin xilòfons

Baix Ter Montgrí. Sanjosex. Àlbum: Temps o rellotge.

Els que em coneixeu bé, sabeu que el Palau de la Música és un edifici que m’apassiona i m’encanta, suposo que per la seva bellesa arquitectònica. Si sou amics meus, en alguna ocasió és probable que haguem anat a passejar a prop seu i quan era al davant us hagi dit, sempre de forma utòpica, que m’agradaria viure-hi. Segur que també m’heu sentit comentar que en els moments de tristesa, quan un té ganes de caminar i retrobar-se amb un mateix, un dels lloc on vaig és per aquesta zona de la ciutat de Barcelona. La meva parada final sol ser al davant de la façana del Palau. Per aquest motiu he pensat que per estrenar el meu bloc, què millor que dedicar-li unes paraules al Palau que aquest febrer ha fet 100 anys.

Amb motiu d’aquests 100 anys, Caixa Fòrum dedica un espai al Palau. Per la passió per l’edifici i l’obertura del meu bloc, el diumenge passat vaig decidir anar-hi. Vam sortir de casa cap a les sis, havíem canviat l’hora per tant era ben clar. El bus va costar que passés i, un cop a Plaça Espanya, es veia molta gent. Vam arribar a Caixa Fòrum i vaig tenir una petita desil·lusió: l’exposició era molt petita, només constava d’una sala, amb tres pantalles diferents. Cada pantalla tractava d’un tema: la primera parlava de la història, una mica de l’arquitectura, l’Orfeó Català, etc. La segona d’importants músics i intèrprets de música clàssica. I per últim noves tendències musicals.

Vaig trobar a faltar més modernisme, més arquitectura, ja que segurament el que a mi m’agrada del Palau és la seva bellesa. Tot i que per suposat entenc que es parlés de música. Malgrat la meva decepció, haig de reconèixer que l’exposició està bé. Haig de dir que l’exposició em va servir per conèixer una part del Palau que no m’agrada tant. L’obra va ser encarregada al seu autor per l’Orfeó Català, això ha fet que el Palau fos sempre més d’unes persones (de classe alta) que no d’unes altres (de classe baixa). A més també té una història política al darrera, ja que alguns líders polítics importants el van agafar com referent.

Malgrat tot, a Catalunya hem d’estar contents i orgullosos dels referents modernistes que tenim, ja que segurament Lluís Domènech i Montaner juntament amb Antoni Gaudí són els dos artistes més importants del modernisme català.

Aquest bloc està a punt de començar a funcionar. Parlaré de coses meves, que espero que interessin a alguna persona.

Intentaré que l’eix central sigui l’educació, però també hi haurà reflexions i pensaments que em vinguin al cap i tingui ganes de compartir. Altres espais seran la música, l’art, el cinema,…

BENVINGUTS A TOTS I TOTES.