Aquest estiu hem viatjat a Califòrnia, recordo que abans de marxar vam mirar diferents blocs viatgers, on ens van donar algunes idees interessants pel nostre viatge, per això ara escriuré una mica les nostres rutes, hotels, llocs d’interès…

EL NOSTRE RECORREGUT

Vam començar el nostre viatge des de San Francisco. Vam arribar a la ciutat americana després d’agafar dos avions (un d’ells el vam perdre i vam haver de fer nit a Filadèlfia).

Després de San Francisco, ens vam dirigir al sud, agafant la carretera de la costa (per realitzar aquesta ruta, que és molt recomanable, és imprescindible llogar un cotxe).

*LLoguer del cotxe:

- Empresa: Thrifty.

- Els cotxes es poden llogar per preus més baixos que aquí, a part s’ha de tenir en compte que la gasolina és més barata. La majoria de cotxes de lloguer van amb regular (seria com aquí la 95).

En el trajecte de la Route 1 vam passar per diferents pobles i ciutats: Half Moon Bay, Pescadero, Santa Cruz, San Juan Bautista (pel·lícula Vértigo), San Simeon, Cambria, Solvang, Santa Barbara, Santa Monica i Los Angeles (ciutat on acaba aquesta carretera).

Vam continuar el nostre viatge passant pel desert fins arribar a Las Vegas. Per marxar de Las Vegas vam anar a passar per Madera, Merced, Chowchilla, Yosemite Park, Modesto, Stockton i San Francisco.

HOTELS: La majoria d’hotels són bastant cars. Sobretot a les grans ciutats com San Francisco i Los Angeles.

A Las Vegas és recomanable anar-hi entre setmana, ja que els preus són molt més econòmics.

Si voleu dormir en el parc natural de Yosemite s’ha de reservar amb molta antelació.  Nosaltres vam dormir a Chowcilla, un poble proper, perquè estava tot ple.

- SAN FRANCISCO:

- The Touchstone hotel. 480 Geary Street, Union Square.

- Whitcomb hotel. 1231 Market Street. Soma.

- SAN SIMEON:

- Motel Silver Surf.

- LOS ANGELES:

- Hollywood hotel. 1160 North Vermont Avenue.

- LAS VEGAS:

- Luxor. 3900 Sud las Vegas Boulevard (Piràmide d’Egipte).

- Hard Rock Hotel. 4455 Paradise Roud.

- CHOWCHILLA:

- Hotel Holiday inn Expres Hotel. 309 Prospery Boulevard.

LLOCS D’INTERÈS

- SAN FRANCISCO: Després d’haver fet tot el recorregut, pensem que San Francisco és la ciutat més europea de tot el trajecte. Per veure bé la ciutat  és imprescindible caminar molt per les moltes pujades i baixades que hem vist moltes vegades a les pel·lícules. Algun dels barris més representatius:

- Union Square

- Financial District

- Chinatown

- Nob Hill

- Fisherman’s Wharf (es pot agafar el vaixell per anar a l’illa d’Alcatraz i vistes al Golden Gate).

- Alcatraz

- Beach (vistes increïbles del Golden Gate)

- North Beach: barri italià.

- Telegraph Hill: les millors vistes de San Francisco.

- Russian Hill on hi ha el carrer més conegut de San Francisco Lombard Street.

- Soma i Civic Center

- Japantown

- High-Ashbury i Golden Gate park: va ser el barri dels hippies.

- Silicon Valley

Recomanacions: Si viatges a San Francisco has d’agafar el Cable Car (tramvia). Hi ha molta cua per pujar però l’espera s’ho val. Et porta fins al Fisherman’s Wharf.

També és aconsellable anar caminant des de Beach fins al Golden Gate, pujar a dalt del pont és força impactant.

Les millors vistes de la ciutat es poden veure des de dalt de la torre de Telegraph Hill (sempre que no hi hagi boira).

- ROUTE 1: LA CARRETERA DE LA COSTA

Una de les parts més boniques del viatge va ser baixar per la carretera de la costa. El nostre trajecte va ser de San Francisco a Los Angeles. És interessant anar parant als pobles i les ciutats que us cridin l’atenció, al vostre ritme.

Davant la costa americana no hi sol haver construcció, només a les ciutats grans. A les altres zones el paisatge és molt natural. En aquestes zones podeu veure diferents animals marins.

- LOS ANGELES

Personalment va ser la ciutat que menys em va agradar, heu d’imaginar-vos una gran ciutat travessada per carreteres, on només hi ha edificis alts al Down Town i tots els altres barris són cases una al costat de l’altra. Podeu visitar:

- Hollywood

- Estudis cinematogràfics

- Beverly Hills

- Down Town

- Santa Monica

De los Angeles ens vam dirigir a Las Vegas. La carretera que s’ha d’agafar passa pel mig del desert, una maravella.

- LAS VEGAS: és una ciutat on tot el que veus està construit sobre el desert. La veritat és que la primera impressió és bastant impactant.  A part fa una calor irresistible.

És molt aconsellable fer una excursió amb helicòpter per veure el Canyon del Colorado (l’empresa que nosaltres vam contractar es diu Papillon) i també anar a l’espectacle d’aigua “U” del Circ du Soleil.

Vam continuar el viatge cap al parc natural de Yosemite. El lloc és increïble, molt i molt bonic. Potser seria interessant anar-hi entre setmana, ja que sinó hi ha molts americans que hi van a passar el dia.

El notre viatge es va acabar tornant a San Francisco.

Qui tingui ganes d’anar a Califòrnia, i tingui les  possiblitats, que no s’ho pensi dues vegades. Segur que li agrada!!!

Ara ja fa un quant temps que visc a Barcelona i hi ha coses que no milloren i sembla que no tenen cap intenció de millorar. El divendres passat vaig anar a l’estació de Sants a agafar el tren per anar direcció a Figueres.

Últimament no havia utilitzat gaire aquest mitjà de transport, però durant els últims 7 anys l’havia agafat molts caps de setmana, tant d’anada com de tornada.

La primera sorpresa que vaig tenir, és que el comprar el meu bitllet de Catalunya Express no em van voler fer el descompte amb el Carnet Jove, em van dir que tot i que és vàlid fins els 30 anys, ells només fan descompte fins els 25 (cosa que potser és culpa de l’Administració o de la Caixa, ja que fa poc han augmentat el període de carnet jove, sense veure si les diferents empreses volien ampliar  el temps de descomptes). Per tant el bitllet per baixar a Flaçà em va costar 8 euros i algun cèntim.

La segona sorpresa (o no sorpresa, perquè és el que ha passat sempre que he agafat el tren), és que a l’estació de Sants el tren va quedar casi ple, els seients buits eren mínims. La segona parada del trajecte és Passeig de Gràcia, els passatgers que van pujar primer van tenir sort, però la majoria van haver d’anar tot el camí drets, igual que els que van pujar a la parada del Clot.

Cada divendres i diumenge el vespre i diria que també molts dies entre setmana (tot i que jo no l’utilitzo) el tren queda casi ple a la primera parada, però no hi ha ningú que posi més vagons per poder solucionar el problema. Per suposat si et toca anar dret, el preu del viatge és el mateix i el revisor, si li comentes alguna cosa, moltes vegades et contesta amb poques paraules i poca simpatia (per suposat sempre hi ha excepcions).

Els usuaris de la línia de mitja distància em direcció Girona, surten poc als mitjans de comunicació, normalment es parla dels trens de rodalies, però la veritat és que els usuaris d’aquesta línia, pateixen molt retards i moltes vegades les condicions del viatge no són les òptimes.

Animo a totes les persones que tenen problemes amb el servei, a fer queixes als serveis d’atenció al ciutadà, malgrat sembli una tonteria, és l’única forma que tenim els usuaris a expressar el nostre malestar.

Imatge d’un mural d’Estelí

Des del dia 4 de juliol l’Adriana i jo, la Mireia ja som a Nicaragua.

Hem vingut aqui per poder fer les practiques de pedagogia. Ens sembla molt interessant aquesta idea, ja que el que hi ha a Catalunya, ho podrem veure sempre.

Hem anat a viure amb una família molt maca del poble d’Estelí. Ens han acollit molt be, i ens han ofert tot el que estava a les seves mans. L’habitacio es petita, pero ja l’hem arreglat per poder-hi passar tot un mes.

La primera setmana a l’escola feien festa, aixi que hem anat a visitar Granada, Masaya, els volcans de la zona, la illa d’Ometepe, els pobles Blancs,…

(Foto de Charco Verde, Illa d’Ometepe)

La pobresa es veu per els carrers, nens sense sabates, persones que et demanen aigua, el mal estat de moltes cases, etc.

Malgrat tot, les persones t’ajuden amb el que poden, i si demanes ajuda ningú et dona l’esquena.

Ara ja estem instalades definitvament a Etelí, aqui hi ha més pobresa que en altres llocs, pero l’experiencia esta sent impressionant,

El dimarts va ser el primer dia d’escola, i la meva funció sera veure com estan els alumnes d’educacio especial i preparar una pla de treball. La feina es molt enriquidora i estic contenta, tot i que amb el poc material que tinc aquí no sera gent facil.

L’Adriana esta dins a una aula amb nens de 3 anys, la seva funció sera donar suport a la mestra, pero sobretot fer un treball amb dues alumnes amb dificultats d’aprenentatge i llenguatge.

Avui es dia 16 de juliol, i aqui es celebra l’alliberació d’Estelí. Els carrers estan plens de gent que ha sortit a donar suport a Daniel Ortega.

Un peto a tothom!!! i fins aviat

(aquest odinador no em deixa fer accents o sento)

Aquesta setmana s’ha acabat l’escola per tots els nens i nenes catalans. Aquest any, he tingut la sort de poder estar tot el curs a la mateixa escola, i després de poder veure tot el procés ara puc dir que n’estic contenta. Hem treballat molt, tant nosaltres com els nens, he conegut a persones noves, amb algunes fins i tot he creat un vincle important, he conegut professionals nous, i d’ells o elles he après molt.

Ara només falta tancar el curs, i esperar el setembre que els nens i nenes tornin a començar. Llavors encetarem nous projectes, noves il·lusions.  Ara el que hem de fer és disfrutar de l’estiu, i fins després molta sort a tothom.

L’educació que tenim a les nostres escoles està dirigida a treballar el currículum i no té tant en compte l’educació emocional. Tot i que avui en dia aquest terme està molt de moda, en la majoria d’ocasions val més acabar tot el temari que l’estat emocional de l’alumne.

Una nova manera de treballar l’educació emocional és la pedagogia sistèmica. La diferència bàsica amb l’educació emocional de sempre és que una es fa a partir de la ment i l’altra, la pedagogia sistèmica, es fa pensant amb el cor.

La pedagogia sistèmica, que fa poc que es treballa a algunes escoles, veu l’educació com un esapi de relació que permet veure la realitat educativa com un TOT, ja que aquest està vinculat a la família, els amics, a la societat, etc.

A continuació una cita de Bert Hellinger, inventor de les constalacions familiars:

“Voldria dir quelcom sobre la relació de pares i mestres, primer van els pares, després els nens i després els mestres, aquest és l’ordre. Els pares confien els nens als mestres i aquests representen els pares davant els nens, només poden fer- ho si els pares tenen un lloc en els seus cors. Qualsevol mestre que es consideri millor que els pares, ja ha perdut.

Un nen estima als seus pares siguin com siguin i no al mestre, primer estima els seus pares, després al mestre si aquest estima i respecta als seus pares. Moltes vegades tenim una idea estranya, com si la nostra família fos la correcta i com si allò que és vàlid en la nostra, fos vàlid per tothom. En realitat però la nostra família és una entre milions, i totes elles són bones i correctes i alhora molt diferents. Aquest és el primer fet a reconèixer: que les diferents famílies són totes valides i totes les cultures també, són totes formes d’existència i de realitzacions humanes i és molt important que el mestre respecti això en cada cas. És necessari que en part s’oblidi dels seus valors i principis per poder reconèixer els valors dels pares. Aquesta actitud li permet aportar els seus coneixements i trobar la confiança dels nens estant al servei dels pares, així pot complementar i completar el treball dels pares.”

Tots els sistemes són diferents, cada persona té la seva pròpia xarxa o dit d’una

altra manera els seus lligams

Sant Jordi és un dia molt especial per mi i suposo que per molta gent. M’agrada sortir al carrer i anar a veure els llibres que tots els llibreters exposen. És un dia que molta gent aprofita per comprar literatura, i crec que això ja és un fet a celebrar. A part hi ha la rosa, per suposat vermella, com molt bé diu la llegenda. Pels catalans i catalanes aquest és un dia especial, ja que es celebra el patró de Catalunya.

Aquest any, ha sigut una mica diferent, no m’he trobat del tot bé, i la festa no ha sigut tan bonica i especial.

Tot i això, aquesta tarda he sortit pels carrers, aquests anaven molt plens, la gent comprava i mirava i he aprofitat per comprar dos llibres per regalar. Potser era el meu estat estrassant, el que m’ha fet comprar un llibre d’en Thomas Mann (un clàssic) i un de la premi Nobel Doris Lessing.

A mi m’han regalat dos llibres que no coneixia, però que estic segura que m’agradaran molt: el conte número 13 i Chasil Beach. A part d’una rosa, esclar.

Si treballeu en una escola és una bona setmana per treballar aquesta data tant assenyalada de la nostra cultura així que podeu utilitzar aquestes adreces:

http://www.edu365.cat/infantil/monperunforat/santjordi/santjordi.html

http://www.edu365.cat/primaria/contes/contes_spc/jordi/index.htm

http://www.xtec.cat/%7Eagimeno5/caceres/santjordi/

http://www.xtec.cat/%7Emdomingo/stjordi/

Podem dir que música i la Bisbal són dos conceptes que sempre han anat molt lligats. En altres èpoques la Bisbal va destacar per la música de cobla, sent la Principal de la Bisbal la cobla de la Generalitat de Catalunya. Alguns compositors importants d’aquella època encara es toquen a moltes places de poble.

La Bisbal és una ciutat amb escola de música, això ha fet que molts joves facin una activitat extraescolar d’aquesta especialitat i que algun dia siguin músics professionals.

A la dècada dels noranta a la Bisbal es va fer conegut el grup de Ska Komando Moriles. Aquest grup es va desfer, però va obrir la porta a altres grups com: Holland Park (grup ja desfet), Delighters, Miquel Abras, Sanjosex, Mazoni, i altres que segurament em deixo.

Crec que els bisbalencs poden estar molt orgullosos d’aquest ventall de músics que neixen a la seva ciutat i la fan créixer culturalment.

La granja de la Paula, adaptació lliure de Maggie’s Farm de Bob Dylan. Mazoni.

Àlbum Si els dits fossin xilòfons

Baix Ter Montgrí. Sanjosex. Àlbum: Temps o rellotge.

Els que em coneixeu bé, sabeu que el Palau de la Música és un edifici que m’apassiona i m’encanta, suposo que per la seva bellesa arquitectònica. Si sou amics meus, en alguna ocasió és probable que haguem anat a passejar a prop seu i quan era al davant us hagi dit, sempre de forma utòpica, que m’agradaria viure-hi. Segur que també m’heu sentit comentar que en els moments de tristesa, quan un té ganes de caminar i retrobar-se amb un mateix, un dels lloc on vaig és per aquesta zona de la ciutat de Barcelona. La meva parada final sol ser al davant de la façana del Palau. Per aquest motiu he pensat que per estrenar el meu bloc, què millor que dedicar-li unes paraules al Palau que aquest febrer ha fet 100 anys.

Amb motiu d’aquests 100 anys, Caixa Fòrum dedica un espai al Palau. Per la passió per l’edifici i l’obertura del meu bloc, el diumenge passat vaig decidir anar-hi. Vam sortir de casa cap a les sis, havíem canviat l’hora per tant era ben clar. El bus va costar que passés i, un cop a Plaça Espanya, es veia molta gent. Vam arribar a Caixa Fòrum i vaig tenir una petita desil·lusió: l’exposició era molt petita, només constava d’una sala, amb tres pantalles diferents. Cada pantalla tractava d’un tema: la primera parlava de la història, una mica de l’arquitectura, l’Orfeó Català, etc. La segona d’importants músics i intèrprets de música clàssica. I per últim noves tendències musicals.

Vaig trobar a faltar més modernisme, més arquitectura, ja que segurament el que a mi m’agrada del Palau és la seva bellesa. Tot i que per suposat entenc que es parlés de música. Malgrat la meva decepció, haig de reconèixer que l’exposició està bé. Haig de dir que l’exposició em va servir per conèixer una part del Palau que no m’agrada tant. L’obra va ser encarregada al seu autor per l’Orfeó Català, això ha fet que el Palau fos sempre més d’unes persones (de classe alta) que no d’unes altres (de classe baixa). A més també té una història política al darrera, ja que alguns líders polítics importants el van agafar com referent.

Malgrat tot, a Catalunya hem d’estar contents i orgullosos dels referents modernistes que tenim, ja que segurament Lluís Domènech i Montaner juntament amb Antoni Gaudí són els dos artistes més importants del modernisme català.

Aquest bloc està a punt de començar a funcionar. Parlaré de coses meves, que espero que interessin a alguna persona.

Intentaré que l’eix central sigui l’educació, però també hi haurà reflexions i pensaments que em vinguin al cap i tingui ganes de compartir. Altres espais seran la música, l’art, el cinema,…

BENVINGUTS A TOTS I TOTES.